Vam sortir de casa ben carregats a les 9 del matí i vam anar cap a casa dels nostres amics l'Aleix i l'Esperança, ells ja ens estaven esperant igual de carregats i entusiasmats que nosaltres, des d'allà vam emprendre la marxa tots plegats amb els dos cotxes.
El paisatge era preciós, feia un dia assolellat i esplèndid, la carretera però, era plena de revolts, quin mareig! Al cap de poca estona de sortir aproximadament una mitja hora, tot l'entorn va començar a canviar, anàvem pujant per la carretera port amunt i a banda i banda hi havia uns boscos verds i frondosos guapíssims, això sí, les orelles no em paraven de xiular, quina sordera! I de sobte, aigua! Estàvem arribant a Oliana i l'interminable pantà apareixia a cantó i cantó de la carretera, quina passada! Quin munt d'aigua! El sol s'hi reflectia i desprenia una lluentor encegadora. Ja havíem arribat.
Vam trobar un lloc on acampar molt maco, ben situat i pla per poder muntar les tendes sense massa desnivells i de seguida que vam tenir els cotxes descarregats ens vam posar mans a l'obra. Ens van quedar d'allò més bé, després de barallar-nos una bona estona amb les piquetes i estira d'aquí i d'allà... Voilà! Ho vam aconseguir. Aleshores vam parar la taula plegable i les cadires i vam fer un pica-pica per carregar piles; l'Aleix va pensar que podríem plantar les canyes de pescar a la vora del riu i deixar-les una estona allà a veure si picava algun peix i llavors va passar una cosa que ningú s'imaginava que pogués ser... Ens havíem descuidat les canyes a casa, no, no, no!!! Tan atrafegats preparant les coses i ens vam descuidar el més important. Que podíem fer? Vam plantejar-nos diverses opcions, quedar-nos dos allà i dos tornar a casa a buscar-les, però haguérem trigat unes hores a anar i tornar per només anar-les a buscar, així que al final vam prendre la decisió de desmuntar tot i marxar plegats cap avall i ja pensaríem què fer.
No hay comentarios:
Publicar un comentario